Homenaje a Domitila Marín y Remedios Montero
Estimados/as compañeros/as:
Para vuestro conocimiento y mayor difusión en la RED os envió el acto del homenaje a Domitila Marín y Remedios Montero.
El Centro de Documentación de Recuperación de la Memoria Histórica de la UJI y la Comissió de la Veritat han organizado los días 25, 26 y 27 de noviembre de 2010 el Congreso Memoria Histórica y Represión Franquista, correspondiente al III Encuentro de Investigadores de la Comissió de la Veritat. El acontecimiento ha tenido lugar durante las dos primeras jornadas en la Aula Magna de la Facultad de Ciencias Humanas y Sociales de la Universitat Jaume I de Castelló, y la tercera en el salón de actos del Centro Octubre de Cultura Contemporánea de Valencia.
1. De dicho calendario de múltiples actividades todas ellas de sumo interés para los historiadores que han participado de Catalunya, les Illes Balears y el País Valencià como POETAP hemos de destacar el que ha hecho referencia directa a nuestra Presidenta de honor Domitila Marín Porcar.
2.
3. Ayer a las 18h Rosa Monlleó como catedrática de historia contemporánea de la UJI presento el homenaje a Remedios Montero y Domitila Marín, el acto se dividió en dos partes, y lo inicio Eva Alcón Soler Vicerrectora de la UJI haciendo una bien documentada y emotiva semblanza de la dura y abnegada vida de la guerrillera antifranquista Remedios Montero más conocida como "Celia", que murió en Carlet (Ribera Alta) a la edad de 84 años. Eva hizo un somero recorrido por su biografía; empezando desde su temprana edad cuando Remedios se incorporo a la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón nos hablo de su paso por las cárceles franquistas, de su huida a Francia y luego a Praga donde encontraría a Florián "Grande", el mítico dirigente del 11è sector de l’ AGLA, hasta su regreso a España al morir Franco, Remedios Montero ejemplo de militancia activa que sólo le hizo abandonar la muerte.
Y en la 2ª parte fue David Oliver el que hizo la presentación de Domitila Marín como esposa y viuda de Olivier Herrera García torturado y asesinado el 22/4/48. David, resalto que Domitila supo defender en toda circunstancia y lugar la memoria y el nombre de su marido sin pedirle cuentas a nadie y sacó a sus hijos adelante dándoles con su ejemplo de sufrimiento, honradez y trabajo, la cultura que le da alas a la libertad para SER y ser conscientes, responsables y solidarios.
Ya en lo que me concierne he de decir que recite los cinco poemas que adjunto y que habiéndome cedido el honor de cerrar el acto, lo hice con el poema AGRUPACION GUERRILLERA DE LEVANTE Y ARAGÓN… a Olivier Herrera García, la emoción que me embargaba sólo fue equiparable a la atención con la fue escuchado el poema y el silencio más absoluto hasta llegar al último verso.
En los archivos adjuntos va el artículo que publico el Levante de Castellón el día 26 sobre el homenaje a la memoria de mi padre Olivier Herrera García y a mi madre Domitila Marín Porcar en el III Congreso de la Memoria Histórica y la Represión Franquista en la Universidad Jaume I de Castellón y luego va la fotografía de mi madre en el momento de recibir de Rosa Monlleó una bombonera de cerámica artesanal de Onda con un pergamino que dice “A Domitila Marín en homenatge de la Universitat Jaume I i la Comissió de la Veritat per la seva resistència i lluita i per haver educat als seus fills amb els valors de la llibertat, la solidaritat i la justícia”.
Ayer 26 de noviembre de 2010 fue para mí un día muy especial, trascurridos más de 62 años desde aquel 22 de abril de 1948 en que mi padre, Olivier Herrera Gracía, fue apresado viniendo de la compra con seis panes y tres litros de leche (desarmado e indefenso) por la Guardia Civil, el brazo armado de la represión del régimen franquista que actuaba siguiendo las instrucciones y ejecutando las órdenes recibidas del general Manuel Pizarro gobernador civil de Teruel ver Foro por la Memoria - El General Pizarro y el maquis turolense. 4.
5. Aquel 22 de Abril de 1948 en que mi padre fue torturado hasta la muerte, ejecutándole de una ráfaga y el tiro de gracia cuando ya estaba agonizando.
Hace tres días, mi madre, su viuda, Domitila Marín Porcar, cumplió 90 años. Y ayer, en la Universitat Jaume 1º, la UJI de Castellón, en las jornadas sobre la memoria histórica y la represión de la dictadura franquista, celebró un homenaje en memoria de mi padre Olivier Herrera García y a mi madre Domitila Marín Porcar que desde el mes de Septiembre de este año tiene el carne nº 1 de POETAP siendo por meritos propios su Presidenta de Honor.
Adjunto los cinco poemas que recite en el aula magna del departamento de humanidades y ciencias sociales durante el acto .
DOMITILA
Hija del sol y la lluvia,
nieta del relámpago,
la hoz y del arado.
Eres la campesina
más dulce y linda,
valiente y digna.
Eres quién me dio
leche y sangre
para que viviera.
Eres quién me dio
amor y vida
para que creciera.
Eres el origen,
pasado y presente
de mi vida.
Eres Domitila:
Fuiste el amor
de mi padre
y eres mi amor.
Niña salvaje
tierra fecunda
agua limpia.
LA BICICLETA DE DOMITILA
Era una bicicleta negra
de mujer y de paseo
la bicicleta de Domitila.
Con ella iba los sábados
y domingos todo el día
por las masías y corrales
con una vieja romana
y dos grandes cestas
–una delante y otra detrás–
pesando el queso de oveja
que los lunes iba a vender
en el mercado de Castellón.
Domitila iba todos los días
a la finca de los abuelos;
Isabel la del Mas de Culla
y Quico él de Benafigos.
Y allí ante el Mediterráneo,
entre Sol de Ríu, la Torreta
i l’ermita de Sant Antoni.
Domitila segaba de sol a sol
la hierba que subiría a Alcalá
en el carro el tío Vicente
y le vendería su niño
al caer la noche.
Su niño recorría las calles
gritando con toda su fuerza,
cuerdas vocales y pulmones
de un niño de diez años.
!DO-NES, HER-BA TEN-DRA!
Domitila encendía el fuego
con leña seca de almendro:
daba la comida a las gallinas,
los conejos y la cerda de cría,
luego ponía la olla del día,
lentejas con tres butifarras,
sémola y pan o sopa de ajos.
Domitila, la más valiente,
de cuantas mujeres vistieron
pantalones los años cincuenta.
Pedaleó montada en bicicleta,
peleó por sus niños noche y día,
al enviarles limpios a la escuela
para darles cultura y conciencia.
Esposa, amante y compañera,
y de sus hijos madre y padre,
ella halló la fuerza y el coraje,
sacó su nervio de gata salvaje,
sus garras de pantera viuda.
Siento no tener aún hecha la traducción al castellano de los tres poemas en catalán, la voy a hacer tan pronto pueda dedicarle un fin de semana.
LA FAM NEGRA
Sota un cel
tot ple d'estels,
sota l'olivera
i damunt
la pedra blanca.
Recordo
les nits
passades,
les nits
de tenebra.
Recordo
les nits
d'ombres
abraçades
amb la mort.
Recordo
les nits
del silenci
i el silenci
de la fam negra.
Setembre 1968
CANTEM LA VIDA
Deixem el plor
i cantem a la vida
com li va cantar
l'home que morí
pel seu poble.
Cantem a la terra
com li canta
el llaurador
davant del blat
quan tomba l'aigua.
Octubre 1968
AGRUPACIO GUERRILLERA DE LLEVANT I D’ARAGÓ(AGLA) La Reivindicació de la Memoria Històrica
A tots els que van mori en la resistència contra la dictadura franquista
Olivier Herrera García
Que va nàixer a Vias el 28 de Maig del 1919 i el van matar el 22 d'Abril de 1948.
Al pare de qui guardo el nom i la memòria, que no vaig conèixer i sempre he estimat,
Per la seva vida i per l’amor de la seva dona, Domitila.
OLIVIER EL PARE
Vas nàixer a Vias, França i vas vindré a Espanya
al caure la monarquia i pujar la República.
Maria Àngels la teva mare et va donar la seva vida,
quant essent tu un xiquet es va pegar foc a la casa,
per salvar-te de les flames ella et va agafar en braços
i es va tirar per el balcó procurant rebre tot el cop.
Als onze anys, sent el teu pare carboner,
¿que podies tu fer? sinó fer carbó.
Al esclatar la guerra per l’amor a la llibertat,
la dignitat i solidaritat, agafaries el fusell.
En la retirada de Tremp et quedaries atraçat
protegint als companys i et farien presoner.
De la presó de Benicarló demanaren informes
a les autoritats competents d’Alcalà de Xivert.
Que no ho dubtarien en inventar-se els càrrecs
dient que tu havies segut del “Comitè de Salut”
condemnat a mort, en sis anys no veuries el sol
ni sentiries el cant de la merla al fons de l’olivar.
Sisco el de Benafigos, Isabel la del Mas de Culla,
tenien una filla bruna de sol i de lluna.
Domitila seria per tu l’aigua dolça de la pluja
la flor de l’espígol i el cant del rossinyol.
En aquells anys dos nuvis enamorats,
per casar-se en tenien prou amb un llit,
pa, aigua fresca, una taula i dos cadires.
Que en els anys de la presó les teves mans
van aprendre a treballar la fusta, la plata i l'or
i tenint la salut, l’amor i les ganes de treballar,
a Olivier i a Domitila res els tenia que faltar.
OLIVIER EL FILL
A la caseta on vivíeu a un tir de pedra
del camí del Riu i del camí d' Artola.
Va nàixer Olivier el vostre fill,
aquells anys de fred i de fam.
Allí on canten els puputs i les cigales pel dia.
Allí on canten els grills i els mussols per la nit,
Allí on el cavall rodava la mota de la sínia,
fent rodar la roda de cadufs d'aigua.
Allí va mori i nàixer:
El 22 d'Abril del 1948 Olivier Herrera García.
El 3 d'Abril del 1946 Olivier Herrera Marín.
AGRUPACIO GUERRILLERA DE LLEVANT I D’ARAGÓ (AGLA)
El 21 d'abril de 1948 arribarien a Capicorb
a la caseta on vivíeu a vora del riu
tres guerrillers de l'AGLA.
Arribarien amb els peus escaldats i la mare
els obri la porta i els dona una tassa de caldo
i una safa d’aigua calenta amb vinagre i sal.
Aquella nit a Torreblanca la Guàrdia Civil agafaria a Pedra.
I de ca Pedra a ca la Cabrera on Nacido saltaria pel corral
I ferit de bala al braç fugiria a camp traves entre els tarongers.
Nacido va fugir conscient del feia al abandonar
un matrimoni de masovers i un xiquet de dos anys
tot i tenint la sang per pujar a Tírig i anar a cal metge
on pistola en ma, li diria cura’m bé, si estimes la vida,
desprès, l’enfilaria cap els Pirineus i entraria, a França.
DESEADO
Domitila esta fent la sèmola de panís.
Eix i puja ben alt el fum pel fumeral.
Canta el gall i naix el sol
on es besen el cel i la mar.
De Torreblanca ha eixit de bon mati, José Calduch,
per dir-te el que ha passat i ha eixit la Guàrdia Civil,
davant de la Guàrdia Civil va la Cabrera,
davant la Cabrera els gossos i els fusells.
Els guerrillers s’alcen i es senten a taula
per menjar-se un plat de sèmola de panís.
A Jose Calduch que esta baixant pel riu
la Guardia Civil li fa el ¡Alto!! i li pregunta ¿On va?!!
Calduch que portava una corda a les mans
els respon sense dubtar-ho un instant
que va a fer llenya seca per el forn de casa.
Domitila sent els lladrucs eix i veu als guàrdies civils.
El cor li fa un tomb al pit, al ventre un nin li plora.
Entra corrents i avisa els guerrillers.
Fora esclata l'ordre metàl·lica.
¡Estais rodeados!! ¡bandidos!!
¡salid si teneis cojones!!
¡salid cobardes!! ¡Salid!!
¡o incendiamos a la casa!!
Ixen primer dos guerrillers disparant els seus fusells,
cent bales els busquen el cor, cauen a la porta clivellats.
“Deseado” dirigia El Guerrillero, el periòdic de L' AGLA.
I sabent que anava a morí, tira el fusell i es rendeix,
per morir matant a José Hernández de los Ríos
el comandant de la Guardia Civil de Morella
Que Deseado, aquell 22 de abril de 1948 a Capicorb,
abans d’entregar-se mans obertes i els braços en alt,
els treu l’anell de seguretat a totes les bombes de ma
que portava a damunt d’ ell penjades del cinturo.
¡VULL VEURE EL MEU MARIT!!
Ratllant el dia, tu havies pujat en la bicicleta a Alcalà
per comprar menjar, mentre a vora del riu
el foc dels fusells vessarien rius de sang.
Eixint del poble no ho sabies que mai més no veuries;
el Castell i el Campanar, el Poble, Vicenta i Pasqual.
Després de passar la Bassa, avui el camp de futbol,
entre la via del tren i la nacional 340 t'esperaven,
I et faria l’Alto!! la Guardià Civil.
Vuit fusells t’ apuntarien al pit, t'agafarien
amb sis pans i tres litres de llet i et baixarien
d’ Alcalà a Capicorb plantat a dalt d'un camió.
Al passar pels Terrers Blancs, el Forn de Calç,
la Baixada del Coll, la Mateta i el camí d’ Artola
et veurien esgarrifats els llauradors d'Alcalà.
Domitila, corria estant ja de sis mesos
per els camps de blat, corria per dir-te,
-si et veia baixar- Vés-te’n!! Vés-te'n!!
Vés-te'n!! Olivier!! que estan tots morts.
Domitila, cabells en l'aire corria i corria
més que podia amb el xiquet en braços
entre els ametllers de la finca de David.
I al veure’t passar a dalt del camió
el cor se li para i es feu xicotet, torna
corrents a casa fins que la van parar.
Vull veure el meu marit!!
Aquí no está su marido
Vull veure el meu marit!!
Aquí no está su marido.
Vull veure el meu marit!!
Vull veure el meu marit!!
Su marido no está aquí
Y de aquí no pude pasar.
I un guàrdia li diu a l'altre, "¿Pegamos cuatro tiros
a la mujer y al crío y se callan de una puta vez?L'altre que coneixia a la mare, li diria,"¡No¡
No hombre, Es un niño y mira ella la barriga que lleva.
COP, COP, COP SEC
Del camí sota el borrim t'arribà el crit de Domitila,
t'arriben el crit i el plor de la dona i el xiquet.
Besa un núvol blanc els pins de la Serra d’ Irta,
s'emporta la pols del camí les llàgrimes del cel.
Et tremola el cor en el pit serrant dents i llavis
fins que et fas sang i se't rebenten els oïts.
Eren tots morts i la teva sang, la més generosa
i noble pagaria per la sang del seu comandant.
Cop, cop, cop sec. Cop, cop, cop sec.
"¡¿Quiénes son? ¿Donde están? ¡
¡¿Quiénes son?¡ ¡Habla mamón¡
Cop, cop, cop sec. Cop, cop, cop sec.
¡Dilo coño¡ Dilo cabrón¡
Ells volien els contactes d'Alcalà, la Plana i el Maestrat.
I tu els diries que la teva dona no sabia res de política.
¡¿Quiénes son?¡ ¡Habla cabrón¡
Cop, cop, cop sec. Cop, cop, cop sec.
I en silenci, en silenci, en silenci.
Un silenci fred, un silenci espès.
Un silenci de sang, silenci calent.
Cop, cop, cop sec. cop, cop, cop sec.
Cop, cop, cop sec. cop, cop, cop sec.
DOMITILA
Quan ells et van matar que tu pare no vas morí.
Domitila fou pare i mare treballant de sol a sol.
I sempre que anava a Castelló, trobava el temps
per anar-hi al cementiri, visitar-te i portar-te flors.
I un dia l'enterrador li diria; Sra. ja fa els dotze anys
que soterraren al seu marit i aviat l’haurem de traure.
Si vostè se el vol emportar per soterrar-lo al seu poble
aura de vindre i recollir-lo el dia que nosaltres li direm.
I ixo era a finals dels anys 50, quant Domitila
A damunt de una pegot 125 anava comprant
el formatge de Capicorb i d’ Alcossebre,
de Santa Magdalena i de Alcalà,
per vendre’l a Castelló al mercat del dilluns.
,
I vendre les tomaques, les faves i carxofes
de Capicorb i Alcossebre en el mercat d’ abastos
on comprava fruita i verdura per vendre a Alcalà.
.
Domitila tragant les seves llàgrimes, aniria al cementiri
el dia que van traure els teus ossos per recollir-los,
llevar-los la terra abans de posar-los dins d'una caixeta,
i pujar-los de Castelló a Alcalà amb la moto.
Els va tenir uns dies a casa a la falsa i li va dir al teu fill
Si vols veure els ossos del teu pare puja i els veuràs,
Que dema vull anar a enterrar-lo al cementiri.
Sota aquells arbres que alcen les mans de les animes al cel,
el teu fill va tenir aquell dia els teus ossos a les seves mans.
El teu fill et va mirar i et va besar a la calavera. ¡Pare!!
Tenies un front ben ample, tenies sana i forta la dentadura.
El teu fill va sentir molt endins tot l'orgull i l'amor.
Pare! Pare meu! La meva vida és teva! Pare!
Ja no pot més i plora, les llàgrimes li caurien
suaus i dolces, com li cauen ara, com ara,
el seu cor se li faria xicotet i es veuria estrany.
TU NO VAS MORIR I
Perquè els va tenir en les seves mans,
ho pot dir avui, ho pot dir ara i ací.
A culatades et van trencar el cúbit, el radi i el fèmur,
els ossos dels braços i de les cames.
A culatades et van esfondrar el cap, Pare!!
Ells t'han obert el cap però els llavis i les dents
ells no t'han obert, ells no te'ls obriran.
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
¡Pare!! ets fort i alt com un castell
Tens vint i vuit anys, dona i fills
I ets conscient de que vas a mori.
¡Pare!! sents el crit i el plor de la dona i els fills,
sents tot el teu amor i la teva por, per ells.
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
¿Quiénes son? ¿Dónde están?
Cop, cop cop sec, cop, cop, cop sec.
¡Habla, cobarde! ¡habla hijo de puta!
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
¡Habla o te matamos maldito cabrón!
Obres la teva boca per escopir-los a la seva cara
sang i saliva, obres la teva boca que més que ells
en tens ... per morir amb crit.
Vi...vi... ¡VISCA LA REPÚBLICA!!
Foren les teves últimes paraules,ells et posarien contra la paret,
i t'afusellarien després de mort.
TU NO VAS MORI II
Per la terra de l'ama a la voreta del riu,
salta i corre la llebre, corre i vola la perdiu,
ploren una dona i un xiquet, xiula i vola avui,
el plom i la metralla, la teva sang cremada.
Corre i travessa el cel un núvol blanc,
Corre i travessa el blau l'ocell marí.
Corre, salta, vola, canta la perdiu.
Floreix el cirer, mor i naix la vida.
Passaria el temps i passarien els anys
i Olivier fill alçaria ben alta la cara,
que mai no s'ha avergonyit.
És el teu el seu nom i es el nom que més li agrada.
Pel teu fill tu has segut l'amic i has segut el mestre
Que amb la seva vida i la seva mort més li ha ensenyat.
No! Tu no vas morir! Tu aniries més lluny,
tu viuries per sempre, al cor i al pensament.
A la casa i al carrer, a l'escola i al treball,
de xicotet i de gran, tu sempre estaries viu.
Tu viuries en un país estrany i vindries sempre per la nit.
Vindries a cavall del somni per estimar a la teva dona.
Tu ballaries amb Domitila sota la pluja, enmig del camí.
I buscaries amb el teu xiquet els crancs i cargols del mar.
No! Tu no podies morir! Les bales no et van matar,
No! Tu no podies morir! Les bales no maten idees.
Que el pare no mor i va més lluny
si el seu fill li guarda la memòria.
No! Tu no podies morir! Tu series i seràs sempre viu,
viu i present en aquest mateix i diferent combat
que es la lluita mes ferma per la Tercera República,
que es pau, amor i vida, que es casa, terra i llibertat.
Olivier Herrera Marín Any 1972
2 archivos adjuntos — Descargar todos los archivos adjuntos
DOMITILA 015.jpg
1354 K Ver Descargar
20101126105348.pdf
Para vuestro conocimiento y mayor difusión en la RED os envió el acto del homenaje a Domitila Marín y Remedios Montero.
El Centro de Documentación de Recuperación de la Memoria Histórica de la UJI y la Comissió de la Veritat han organizado los días 25, 26 y 27 de noviembre de 2010 el Congreso Memoria Histórica y Represión Franquista, correspondiente al III Encuentro de Investigadores de la Comissió de la Veritat. El acontecimiento ha tenido lugar durante las dos primeras jornadas en la Aula Magna de la Facultad de Ciencias Humanas y Sociales de la Universitat Jaume I de Castelló, y la tercera en el salón de actos del Centro Octubre de Cultura Contemporánea de Valencia.
1. De dicho calendario de múltiples actividades todas ellas de sumo interés para los historiadores que han participado de Catalunya, les Illes Balears y el País Valencià como POETAP hemos de destacar el que ha hecho referencia directa a nuestra Presidenta de honor Domitila Marín Porcar.
2.
3. Ayer a las 18h Rosa Monlleó como catedrática de historia contemporánea de la UJI presento el homenaje a Remedios Montero y Domitila Marín, el acto se dividió en dos partes, y lo inicio Eva Alcón Soler Vicerrectora de la UJI haciendo una bien documentada y emotiva semblanza de la dura y abnegada vida de la guerrillera antifranquista Remedios Montero más conocida como "Celia", que murió en Carlet (Ribera Alta) a la edad de 84 años. Eva hizo un somero recorrido por su biografía; empezando desde su temprana edad cuando Remedios se incorporo a la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón nos hablo de su paso por las cárceles franquistas, de su huida a Francia y luego a Praga donde encontraría a Florián "Grande", el mítico dirigente del 11è sector de l’ AGLA, hasta su regreso a España al morir Franco, Remedios Montero ejemplo de militancia activa que sólo le hizo abandonar la muerte.
Y en la 2ª parte fue David Oliver el que hizo la presentación de Domitila Marín como esposa y viuda de Olivier Herrera García torturado y asesinado el 22/4/48. David, resalto que Domitila supo defender en toda circunstancia y lugar la memoria y el nombre de su marido sin pedirle cuentas a nadie y sacó a sus hijos adelante dándoles con su ejemplo de sufrimiento, honradez y trabajo, la cultura que le da alas a la libertad para SER y ser conscientes, responsables y solidarios.
Ya en lo que me concierne he de decir que recite los cinco poemas que adjunto y que habiéndome cedido el honor de cerrar el acto, lo hice con el poema AGRUPACION GUERRILLERA DE LEVANTE Y ARAGÓN… a Olivier Herrera García, la emoción que me embargaba sólo fue equiparable a la atención con la fue escuchado el poema y el silencio más absoluto hasta llegar al último verso.
En los archivos adjuntos va el artículo que publico el Levante de Castellón el día 26 sobre el homenaje a la memoria de mi padre Olivier Herrera García y a mi madre Domitila Marín Porcar en el III Congreso de la Memoria Histórica y la Represión Franquista en la Universidad Jaume I de Castellón y luego va la fotografía de mi madre en el momento de recibir de Rosa Monlleó una bombonera de cerámica artesanal de Onda con un pergamino que dice “A Domitila Marín en homenatge de la Universitat Jaume I i la Comissió de la Veritat per la seva resistència i lluita i per haver educat als seus fills amb els valors de la llibertat, la solidaritat i la justícia”.
Ayer 26 de noviembre de 2010 fue para mí un día muy especial, trascurridos más de 62 años desde aquel 22 de abril de 1948 en que mi padre, Olivier Herrera Gracía, fue apresado viniendo de la compra con seis panes y tres litros de leche (desarmado e indefenso) por la Guardia Civil, el brazo armado de la represión del régimen franquista que actuaba siguiendo las instrucciones y ejecutando las órdenes recibidas del general Manuel Pizarro gobernador civil de Teruel ver Foro por la Memoria - El General Pizarro y el maquis turolense. 4.
5. Aquel 22 de Abril de 1948 en que mi padre fue torturado hasta la muerte, ejecutándole de una ráfaga y el tiro de gracia cuando ya estaba agonizando.
Hace tres días, mi madre, su viuda, Domitila Marín Porcar, cumplió 90 años. Y ayer, en la Universitat Jaume 1º, la UJI de Castellón, en las jornadas sobre la memoria histórica y la represión de la dictadura franquista, celebró un homenaje en memoria de mi padre Olivier Herrera García y a mi madre Domitila Marín Porcar que desde el mes de Septiembre de este año tiene el carne nº 1 de POETAP siendo por meritos propios su Presidenta de Honor.
Adjunto los cinco poemas que recite en el aula magna del departamento de humanidades y ciencias sociales durante el acto .
DOMITILA
Hija del sol y la lluvia,
nieta del relámpago,
la hoz y del arado.
Eres la campesina
más dulce y linda,
valiente y digna.
Eres quién me dio
leche y sangre
para que viviera.
Eres quién me dio
amor y vida
para que creciera.
Eres el origen,
pasado y presente
de mi vida.
Eres Domitila:
Fuiste el amor
de mi padre
y eres mi amor.
Niña salvaje
tierra fecunda
agua limpia.
LA BICICLETA DE DOMITILA
Era una bicicleta negra
de mujer y de paseo
la bicicleta de Domitila.
Con ella iba los sábados
y domingos todo el día
por las masías y corrales
con una vieja romana
y dos grandes cestas
–una delante y otra detrás–
pesando el queso de oveja
que los lunes iba a vender
en el mercado de Castellón.
Domitila iba todos los días
a la finca de los abuelos;
Isabel la del Mas de Culla
y Quico él de Benafigos.
Y allí ante el Mediterráneo,
entre Sol de Ríu, la Torreta
i l’ermita de Sant Antoni.
Domitila segaba de sol a sol
la hierba que subiría a Alcalá
en el carro el tío Vicente
y le vendería su niño
al caer la noche.
Su niño recorría las calles
gritando con toda su fuerza,
cuerdas vocales y pulmones
de un niño de diez años.
!DO-NES, HER-BA TEN-DRA!
Domitila encendía el fuego
con leña seca de almendro:
daba la comida a las gallinas,
los conejos y la cerda de cría,
luego ponía la olla del día,
lentejas con tres butifarras,
sémola y pan o sopa de ajos.
Domitila, la más valiente,
de cuantas mujeres vistieron
pantalones los años cincuenta.
Pedaleó montada en bicicleta,
peleó por sus niños noche y día,
al enviarles limpios a la escuela
para darles cultura y conciencia.
Esposa, amante y compañera,
y de sus hijos madre y padre,
ella halló la fuerza y el coraje,
sacó su nervio de gata salvaje,
sus garras de pantera viuda.
Siento no tener aún hecha la traducción al castellano de los tres poemas en catalán, la voy a hacer tan pronto pueda dedicarle un fin de semana.
LA FAM NEGRA
Sota un cel
tot ple d'estels,
sota l'olivera
i damunt
la pedra blanca.
Recordo
les nits
passades,
les nits
de tenebra.
Recordo
les nits
d'ombres
abraçades
amb la mort.
Recordo
les nits
del silenci
i el silenci
de la fam negra.
Setembre 1968
CANTEM LA VIDA
Deixem el plor
i cantem a la vida
com li va cantar
l'home que morí
pel seu poble.
Cantem a la terra
com li canta
el llaurador
davant del blat
quan tomba l'aigua.
Octubre 1968
AGRUPACIO GUERRILLERA DE LLEVANT I D’ARAGÓ(AGLA) La Reivindicació de la Memoria Històrica
A tots els que van mori en la resistència contra la dictadura franquista
Olivier Herrera García
Que va nàixer a Vias el 28 de Maig del 1919 i el van matar el 22 d'Abril de 1948.
Al pare de qui guardo el nom i la memòria, que no vaig conèixer i sempre he estimat,
Per la seva vida i per l’amor de la seva dona, Domitila.
OLIVIER EL PARE
Vas nàixer a Vias, França i vas vindré a Espanya
al caure la monarquia i pujar la República.
Maria Àngels la teva mare et va donar la seva vida,
quant essent tu un xiquet es va pegar foc a la casa,
per salvar-te de les flames ella et va agafar en braços
i es va tirar per el balcó procurant rebre tot el cop.
Als onze anys, sent el teu pare carboner,
¿que podies tu fer? sinó fer carbó.
Al esclatar la guerra per l’amor a la llibertat,
la dignitat i solidaritat, agafaries el fusell.
En la retirada de Tremp et quedaries atraçat
protegint als companys i et farien presoner.
De la presó de Benicarló demanaren informes
a les autoritats competents d’Alcalà de Xivert.
Que no ho dubtarien en inventar-se els càrrecs
dient que tu havies segut del “Comitè de Salut”
condemnat a mort, en sis anys no veuries el sol
ni sentiries el cant de la merla al fons de l’olivar.
Sisco el de Benafigos, Isabel la del Mas de Culla,
tenien una filla bruna de sol i de lluna.
Domitila seria per tu l’aigua dolça de la pluja
la flor de l’espígol i el cant del rossinyol.
En aquells anys dos nuvis enamorats,
per casar-se en tenien prou amb un llit,
pa, aigua fresca, una taula i dos cadires.
Que en els anys de la presó les teves mans
van aprendre a treballar la fusta, la plata i l'or
i tenint la salut, l’amor i les ganes de treballar,
a Olivier i a Domitila res els tenia que faltar.
OLIVIER EL FILL
A la caseta on vivíeu a un tir de pedra
del camí del Riu i del camí d' Artola.
Va nàixer Olivier el vostre fill,
aquells anys de fred i de fam.
Allí on canten els puputs i les cigales pel dia.
Allí on canten els grills i els mussols per la nit,
Allí on el cavall rodava la mota de la sínia,
fent rodar la roda de cadufs d'aigua.
Allí va mori i nàixer:
El 22 d'Abril del 1948 Olivier Herrera García.
El 3 d'Abril del 1946 Olivier Herrera Marín.
AGRUPACIO GUERRILLERA DE LLEVANT I D’ARAGÓ (AGLA)
El 21 d'abril de 1948 arribarien a Capicorb
a la caseta on vivíeu a vora del riu
tres guerrillers de l'AGLA.
Arribarien amb els peus escaldats i la mare
els obri la porta i els dona una tassa de caldo
i una safa d’aigua calenta amb vinagre i sal.
Aquella nit a Torreblanca la Guàrdia Civil agafaria a Pedra.
I de ca Pedra a ca la Cabrera on Nacido saltaria pel corral
I ferit de bala al braç fugiria a camp traves entre els tarongers.
Nacido va fugir conscient del feia al abandonar
un matrimoni de masovers i un xiquet de dos anys
tot i tenint la sang per pujar a Tírig i anar a cal metge
on pistola en ma, li diria cura’m bé, si estimes la vida,
desprès, l’enfilaria cap els Pirineus i entraria, a França.
DESEADO
Domitila esta fent la sèmola de panís.
Eix i puja ben alt el fum pel fumeral.
Canta el gall i naix el sol
on es besen el cel i la mar.
De Torreblanca ha eixit de bon mati, José Calduch,
per dir-te el que ha passat i ha eixit la Guàrdia Civil,
davant de la Guàrdia Civil va la Cabrera,
davant la Cabrera els gossos i els fusells.
Els guerrillers s’alcen i es senten a taula
per menjar-se un plat de sèmola de panís.
A Jose Calduch que esta baixant pel riu
la Guardia Civil li fa el ¡Alto!! i li pregunta ¿On va?!!
Calduch que portava una corda a les mans
els respon sense dubtar-ho un instant
que va a fer llenya seca per el forn de casa.
Domitila sent els lladrucs eix i veu als guàrdies civils.
El cor li fa un tomb al pit, al ventre un nin li plora.
Entra corrents i avisa els guerrillers.
Fora esclata l'ordre metàl·lica.
¡Estais rodeados!! ¡bandidos!!
¡salid si teneis cojones!!
¡salid cobardes!! ¡Salid!!
¡o incendiamos a la casa!!
Ixen primer dos guerrillers disparant els seus fusells,
cent bales els busquen el cor, cauen a la porta clivellats.
“Deseado” dirigia El Guerrillero, el periòdic de L' AGLA.
I sabent que anava a morí, tira el fusell i es rendeix,
per morir matant a José Hernández de los Ríos
el comandant de la Guardia Civil de Morella
Que Deseado, aquell 22 de abril de 1948 a Capicorb,
abans d’entregar-se mans obertes i els braços en alt,
els treu l’anell de seguretat a totes les bombes de ma
que portava a damunt d’ ell penjades del cinturo.
¡VULL VEURE EL MEU MARIT!!
Ratllant el dia, tu havies pujat en la bicicleta a Alcalà
per comprar menjar, mentre a vora del riu
el foc dels fusells vessarien rius de sang.
Eixint del poble no ho sabies que mai més no veuries;
el Castell i el Campanar, el Poble, Vicenta i Pasqual.
Després de passar la Bassa, avui el camp de futbol,
entre la via del tren i la nacional 340 t'esperaven,
I et faria l’Alto!! la Guardià Civil.
Vuit fusells t’ apuntarien al pit, t'agafarien
amb sis pans i tres litres de llet i et baixarien
d’ Alcalà a Capicorb plantat a dalt d'un camió.
Al passar pels Terrers Blancs, el Forn de Calç,
la Baixada del Coll, la Mateta i el camí d’ Artola
et veurien esgarrifats els llauradors d'Alcalà.
Domitila, corria estant ja de sis mesos
per els camps de blat, corria per dir-te,
-si et veia baixar- Vés-te’n!! Vés-te'n!!
Vés-te'n!! Olivier!! que estan tots morts.
Domitila, cabells en l'aire corria i corria
més que podia amb el xiquet en braços
entre els ametllers de la finca de David.
I al veure’t passar a dalt del camió
el cor se li para i es feu xicotet, torna
corrents a casa fins que la van parar.
Vull veure el meu marit!!
Aquí no está su marido
Vull veure el meu marit!!
Aquí no está su marido.
Vull veure el meu marit!!
Vull veure el meu marit!!
Su marido no está aquí
Y de aquí no pude pasar.
I un guàrdia li diu a l'altre, "¿Pegamos cuatro tiros
a la mujer y al crío y se callan de una puta vez?L'altre que coneixia a la mare, li diria,"¡No¡
No hombre, Es un niño y mira ella la barriga que lleva.
COP, COP, COP SEC
Del camí sota el borrim t'arribà el crit de Domitila,
t'arriben el crit i el plor de la dona i el xiquet.
Besa un núvol blanc els pins de la Serra d’ Irta,
s'emporta la pols del camí les llàgrimes del cel.
Et tremola el cor en el pit serrant dents i llavis
fins que et fas sang i se't rebenten els oïts.
Eren tots morts i la teva sang, la més generosa
i noble pagaria per la sang del seu comandant.
Cop, cop, cop sec. Cop, cop, cop sec.
"¡¿Quiénes son? ¿Donde están? ¡
¡¿Quiénes son?¡ ¡Habla mamón¡
Cop, cop, cop sec. Cop, cop, cop sec.
¡Dilo coño¡ Dilo cabrón¡
Ells volien els contactes d'Alcalà, la Plana i el Maestrat.
I tu els diries que la teva dona no sabia res de política.
¡¿Quiénes son?¡ ¡Habla cabrón¡
Cop, cop, cop sec. Cop, cop, cop sec.
I en silenci, en silenci, en silenci.
Un silenci fred, un silenci espès.
Un silenci de sang, silenci calent.
Cop, cop, cop sec. cop, cop, cop sec.
Cop, cop, cop sec. cop, cop, cop sec.
DOMITILA
Quan ells et van matar que tu pare no vas morí.
Domitila fou pare i mare treballant de sol a sol.
I sempre que anava a Castelló, trobava el temps
per anar-hi al cementiri, visitar-te i portar-te flors.
I un dia l'enterrador li diria; Sra. ja fa els dotze anys
que soterraren al seu marit i aviat l’haurem de traure.
Si vostè se el vol emportar per soterrar-lo al seu poble
aura de vindre i recollir-lo el dia que nosaltres li direm.
I ixo era a finals dels anys 50, quant Domitila
A damunt de una pegot 125 anava comprant
el formatge de Capicorb i d’ Alcossebre,
de Santa Magdalena i de Alcalà,
per vendre’l a Castelló al mercat del dilluns.
,
I vendre les tomaques, les faves i carxofes
de Capicorb i Alcossebre en el mercat d’ abastos
on comprava fruita i verdura per vendre a Alcalà.
.
Domitila tragant les seves llàgrimes, aniria al cementiri
el dia que van traure els teus ossos per recollir-los,
llevar-los la terra abans de posar-los dins d'una caixeta,
i pujar-los de Castelló a Alcalà amb la moto.
Els va tenir uns dies a casa a la falsa i li va dir al teu fill
Si vols veure els ossos del teu pare puja i els veuràs,
Que dema vull anar a enterrar-lo al cementiri.
Sota aquells arbres que alcen les mans de les animes al cel,
el teu fill va tenir aquell dia els teus ossos a les seves mans.
El teu fill et va mirar i et va besar a la calavera. ¡Pare!!
Tenies un front ben ample, tenies sana i forta la dentadura.
El teu fill va sentir molt endins tot l'orgull i l'amor.
Pare! Pare meu! La meva vida és teva! Pare!
Ja no pot més i plora, les llàgrimes li caurien
suaus i dolces, com li cauen ara, com ara,
el seu cor se li faria xicotet i es veuria estrany.
TU NO VAS MORIR I
Perquè els va tenir en les seves mans,
ho pot dir avui, ho pot dir ara i ací.
A culatades et van trencar el cúbit, el radi i el fèmur,
els ossos dels braços i de les cames.
A culatades et van esfondrar el cap, Pare!!
Ells t'han obert el cap però els llavis i les dents
ells no t'han obert, ells no te'ls obriran.
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
¡Pare!! ets fort i alt com un castell
Tens vint i vuit anys, dona i fills
I ets conscient de que vas a mori.
¡Pare!! sents el crit i el plor de la dona i els fills,
sents tot el teu amor i la teva por, per ells.
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
¿Quiénes son? ¿Dónde están?
Cop, cop cop sec, cop, cop, cop sec.
¡Habla, cobarde! ¡habla hijo de puta!
Cop, cop, cop sec, cop, cop, cop sec.
¡Habla o te matamos maldito cabrón!
Obres la teva boca per escopir-los a la seva cara
sang i saliva, obres la teva boca que més que ells
en tens ... per morir amb crit.
Vi...vi... ¡VISCA LA REPÚBLICA!!
Foren les teves últimes paraules,ells et posarien contra la paret,
i t'afusellarien després de mort.
TU NO VAS MORI II
Per la terra de l'ama a la voreta del riu,
salta i corre la llebre, corre i vola la perdiu,
ploren una dona i un xiquet, xiula i vola avui,
el plom i la metralla, la teva sang cremada.
Corre i travessa el cel un núvol blanc,
Corre i travessa el blau l'ocell marí.
Corre, salta, vola, canta la perdiu.
Floreix el cirer, mor i naix la vida.
Passaria el temps i passarien els anys
i Olivier fill alçaria ben alta la cara,
que mai no s'ha avergonyit.
És el teu el seu nom i es el nom que més li agrada.
Pel teu fill tu has segut l'amic i has segut el mestre
Que amb la seva vida i la seva mort més li ha ensenyat.
No! Tu no vas morir! Tu aniries més lluny,
tu viuries per sempre, al cor i al pensament.
A la casa i al carrer, a l'escola i al treball,
de xicotet i de gran, tu sempre estaries viu.
Tu viuries en un país estrany i vindries sempre per la nit.
Vindries a cavall del somni per estimar a la teva dona.
Tu ballaries amb Domitila sota la pluja, enmig del camí.
I buscaries amb el teu xiquet els crancs i cargols del mar.
No! Tu no podies morir! Les bales no et van matar,
No! Tu no podies morir! Les bales no maten idees.
Que el pare no mor i va més lluny
si el seu fill li guarda la memòria.
No! Tu no podies morir! Tu series i seràs sempre viu,
viu i present en aquest mateix i diferent combat
que es la lluita mes ferma per la Tercera República,
que es pau, amor i vida, que es casa, terra i llibertat.
Olivier Herrera Marín Any 1972
2 archivos adjuntos — Descargar todos los archivos adjuntos
DOMITILA 015.jpg
1354 K Ver Descargar
20101126105348.pdf
entrada de Inés García Holgado | 17:45
0 comentarios:
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio